Colònia Vidal
- Agulles de Paper
- 30 may 2018
- 4 Min. de lectura
El mateix dia que vam anar a Puig reig, vam decidir visitar la colònia Vidal, una petita colònia on avui en dia encara es conserven intactes molts dels espais i part de la seva història.
El primer lloc que ens van ensenyar, va ser un habitatge de l’època, el qual conservava tota l'estructura i inclús el seu mobiliari original dels voltants dels anys 50. Hem de dir que ens va cridar l’atenció i emocionar a parts iguals tot el que vam veure, ja que és molt difícil mantenir durant tants anys l’estructura i els detalls amb tan bon estat com els trobem avui en dia.
Seguidament en Xavi, el guia, ens va portar al safareig dels vius, una cambra petita, amb una bassa plena d’aigua on tots els diumenges les senyores anaven a netejar les peces de roba de la família, ja que era l'únic dia que s'hi podia accedir.
Al costat del safareig dels vius, hi havia el safareig dels morts, actualment tancat i separat per un mur. En aquest últim hi anaven només les dones que havien patit una mort o una malaltia recent a la família per tal de no contaminar a la resta de la colònia.
Un altre dels llocs que ens va semblar curiós de la colònia va ser la peixateria, on encara conserven el taulell i alguns estris que es feien servir a l’època. El peix arribava a la colònia des dels ports de Barcelona en carro, i per tant aquest passava hores de camí i no arribava massa fresc. L’únic mètode que tenien per conservar-lo el màxim de temps possible era posar-lo en sal o ve amb barres de gel.
El gel era un element primordial en l’època. A part de per conservar el peix, s’usava com a mètode de cura per als accidents laborals.
Per poder tenir gel, es feien servir pous de gel, superfícies de roques que no eren poroses. Tant a l’estiu com a l’hivern, la peixatera tenia a disposició dels clients les barres de gel per vendre, que sortien d’uns motlles posats prèviament dins d'aquests pous. Normalment en aquests espais, la temperatura no pujava a més de 0 graus.
La persona que treballava en aquella peixateria, amb el temps va descobrir que preparant menjar precuinat, facilitava les tasques de la dona, ja que prou temps passava cuidant dels fills i de la casa.
A continuació vam anar a veure les dutxes comunitàries dels homes. Per descomptat, diferent a la de les dones, que es dutxaven al Casal de les Dones.
A les colònies era obligatori dutxar-se un cop per setmana, i en aquesta ho eren els dissabtes. Els diumenges, a l'hora d'anar a missa, el mossèn i el senyor Esteve Camprubí, professor del poble, els passaven revisió i controlaven que tothom estigués net.
Passem a parlar de la primera sucursal bancaria, que era de Caixa Manresa, ja que els amos el que volien era millorar el cobrament dels treballadors. A partir dels anys 1920-30 decideixen obrir el negoci bancari, i es comencen a pagar les primeres nòmines, cadascú amb la seva llibreta d'estalvis.
El proper lloc a visitar va ser la biblioteca, on es trobava el senyor Esteve Camprubí. Era una persona reconeguda, músic i poeta, i serà el creador d'una sèrie d'activitats perquè els homes puguin tenir les seves hores de lleure.
El senyor Esteve Camprubí era a més el professor dels nens de la colònia. Visitant l’escola, vam veure que les aules no estaven separades per edats, sinó que des dels 5 fins als 10 anys, tots els nens anaven junts a la mateixa classe. És en aquest moment quan els nens començaven a treballar. Els que tenien més coneixements però, continuaven la seva formació a l’escola d’enginyeria per poder tenir alts càrrecs a la fàbrica. A l’escola femenina en canvi, ensenyaven a les nenes totes les tasques per poder portar l’economia i les tasques domèstiques.
El Casal de les dones és un convent de germanes dominiques que a canvi de tenir un espai espiritual realitzaven serveis a la colònia, com per exemple cuidar als nens perquè les mares pogessin anar a treballar.
Una de les altres activitats del casal, era la convivència d’aquelles dones que vivien lluny de la fàbrica, ja que podien estar tota la setmana de forma gratuïta, però a canvi quan no estaven dins de la seva jornada laboral, havien de fer les tasques del casal, ja fos cuinar, cuidar dels nens de la guarderia, o de netejar.
Aquestes dones tenien el permís els diumenges després de missa d'anar a veure a les seves famílies una estona.
Una cosa que vam trobar curiosa, va ser quan en Xavi ens va explicar que cada dia, sonava una sirena per tota la colònia mitja hora abans per avisar a tots els treballadors i treballadores de què anessin al seu lloc de treball.
Fabrica Vidal
La fàbrica de la Colònia Vidal era una fàbrica de Cotó. Hi havia tres processos. El primer és només d'homes, ja que és on es van a recollir les bales de cotó. Llavors, el netejaven, es picava i es treia la humitat, ja que si no es trencava el fil molt fàcilment. I finalment es pentinava el cotó i n’obtenien la beta. Les següents fases del procés seran les d'enfortir el cotó fins a arribar a fer tires llargues de fil dur i resistent fins a crear metres i metres de tela.
La visita a la colònia Vidal va ser molt encertada, ja que vam aprendre i gaudir molt de la seva història. Una de les coses que no quedarem a dir, és que en Xavi, el guia, fa les visites transmetent la seva passió i aconseguint que tots ho gaudíssim. Per tant, recomanem aquesta visita a tota aquella gent que li pugui interessar saber com vivien en una colònia anys enrere.
Gràcies per ser-hi!
Comments